Quan la ràbia és qui guia els meus passos i
La incertesa desfà caminars l'esperança sembla
Enderrocar-se darrere dels dies de lluita i asfalt

Quan el gris és l'únic color que dibuixa i omple
Futurs immediats és el pànic, l'olor a dolor el
Que et sembla sentir, el que et sembla palpar

No, no pot ser, quan de temps haurem d'esperar més
No, no pots més i saps que tot depèn de tu mateix

Quan la pluja transforma els paisatges i la foscor
Engoleix els teus mars les mirades semblen no
Trobar-se perdudes als límits on hem arribat

I quan corres i crides al vent i les llàgrimes
Omplen de fred els estels és la ràbia, l'odi i
La tristesa les que et fan sentir tantes
Voltes rebel...

No, no pot ser...