Asseguda a la finestra veig el teu reflex
La lluna m'il·lumina però no és suficient
M'entrebanco amb paraules que ja no conec
La foscor m'abraça i em mata el mareig

No veig res, és dur estar tota sola
Quan creia que et tenia, et converties en boira
Quan creia que em seguies, estaves a otra onda
Quan et cansaves buscaves una altra cosa

Tinc moltes penes per еxplicar-te
Però no les llеgiràs si te les dic per whatsapp
Vull parlar-te, tocar-te, veure't la cara
Vull que confiïs en mi i no en algú altre

Però em reviso, i ho veig tot tan negre
Aquesta no sóc jo, no almenys la que era
Seguia el meu camí, estava molt completa
Ets la major lluita que he lliurat en una guerra

Perquè m'has tret l'armadura sencera
Ara cada nit que passa és més freda
Estic molt perduda, enyoro la meva terra
Aquest paper relata la lluita més sincera

Em sento estancada per moltes raons
La primera és que demà em farà vergonya tot això
Ho tornaré a amagar, em beuré l'últim glop
Quan et trobi t'abraçaré i et faré un petó
I és que jo, no sé cantar-te, no sé cantar-te
Sense melancolia perquè noi em tens feta un desastre (x2)

Diria que ets la meva persona preferida
Però estic segura que tant no em feriria
Trenco i intento veure dins la cornisa
Que envolta el meu cor i plora cada dia

Potser no és el que vull o mai ho sabré
Per això segueixo escrivint en paper
Que els sentiments hi són però no els entenc bé
No em vull arriscar i fer-ho malament

I és que mai m'hagués imaginat
Que tu m'afectaries tant el cap
I és que no estàs tan enganxat
Com jo hauria desitjat

Després d'haver-ho tret queda treball intern
Remullar-me, amb l'aigua, del meu infern
Potser crema, hauré de fer més d'un intent
Però el resultat que espero és millor que el present

I és que jo, no sé cantar-te, no sé cantar-te
Sense melancolia perquè noi em tens feta un desastre (x2)